Per què quan algú t’envia un sms perquè ha nascut el seu fill sempre hi inclou el pes? A no ser que pesi 200 grams o 27 kg, quina importància té? Per què hi ha gent que t’envia el missatge en primera persona com si l’hagués escrit el nadó? “Hola, sóc en Jofre i acabo de néixer a la clínica del Pilar. La mare i jo estem bé. Peso 3,1 kg i, si tot va bé, dilluns anirem cap a casona…” Quina sentit té? Quina gràcia fa?

Amb tot això penso l’altra dia a la plaça de sota casa mentre em miro de reüll el meu fill petit, en Martí (3,6 kg quan va néixer), que s’entreté amb el seu millor amic, en Rafel II, llepant les burilles de tabac que troben per terra. En Rafel I, que és el pare d’en Rafel II, m’ha demanat que vigili al seu fill gran durant deu minuts perquè ha hagut d’anar amb el seu fill petit (en Rafel III, que encara va en cotxet) a comprar un tornavís per ajustar-se un parell de cargols que li han caigut del cap. Em fa gràcia en Rafel I perquè no conec cap més cas de família que el pare i els dos fills es diguin igual.

Em giro perquè sento els crits d’una mare histèrica que li ha posat Rayo Vallecano al seu fill petit. Penso com es deu dir el fill gran: Hércules d’Alacant? Real Unión de Irún? Però aquest no és el tema.

El tema és que, em giro de nou per veure en Martí i en Rafel II i… l’amic del meu fill no hi és. Miro davant-darrera-esquerra-dreta i no és enlloc. Li pregunto en Martí i no en sap res. La mare histèrica tampoc. Començo a suar com una truja: on collons s’ha posat el fill d’en Rafel I? Camino amunt i avall: els segons semblen (minuts), els minuts semblen (hores). Hi ha alguna cosa pitjor al món que perdre el teu propi fill? Si, hi tant: PERDRE L’AMIC DEL TEU FILL!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Estic tan acollonit i nerviós que no me n’adono que en Rafel I i en Rafel III ja han arribat de la ferreteria.

“On és el meu fill?”, em pregunta el pare.

“Què?”, li responc per guanyar temps.

“Que on és el meu fill?”

“Bona pregunta”, li dic.

I la pregunta “on és el meu fill?” em va ressonant al meu cap, una i altra vegada, amb la regularitat de Xavi al migdelcamp: “On és el meu fill? On és el meu fill? On és el meu fill? On és el meu fill? On és el meu fill? On és el meu fill? On és el meu fill? On és el meu fill?….

(On serà en Rafel II? L’hauran segrestat? Haurà aprofitat per escapar-se de casa? I el seu pare… em fotarà un jec d’hòsties? S’ho pendrà molt malament o fatal? La conclusió de la història, la nit del dilluns que ve en aquest bloc)

Tweet

Sabeu què em va passar l’altra dia? Surto de casa i noto de seguida que avui serà un dia especial. Respiro sexe, busco sexe i el sexe em busca: sóc una bèstia sexual. Sempre ho he estat, però no ho me n’he adonat fins aquest matí.

Vaig a esmorzar al bar de sempre i la cambrera que sempre m’ha ignorat no para de mirar- me. I quan em torna el canvi em toca suaument la palma de la mà amb els dits: tres minuts després som al lavabo de dones: calçotets avall, sostens amunt, maquillatge abstracte, que si ahhhhh, que si vull un fill teu, que si uffffff…

Camino pel carrer i totes em miren: una iaia de vuitanta-vuit anys que avança gràcies a un caminador em treu la llengua i em mira amb els ulls pervertits, però marxo corrents; una lolita vestida de lolita, amb veu de lolita i de nom Ariadna em persegueix: acabem dintre el cotxe fent l’amor i no la guerra entre cadireta i cadireta infantil: que si calces avall, que si em m’ensenyaràs a conduir diumenge pel pàrquing del Pryca, que si ohhhh, que si m’agrades perquè t’assembles al meu pare però tu no em ratlles, que si siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii…

Començo a treballar i el ritme sexual no s’atura, ans al contrari: en un matí m’ho faig amb una clienta de 49 anys que li descubreixo un tatuatge al cul amb la imatge d’en Ramon Bassas; dues secretàries joves-divorciades-escotades que m’utilitzen a mi per fer realitat la les fantasies sexuals pendents entre elles; la filla d’un client que em promet fer-me xecs al portador la resta de les nostres vides, comprar-me un Mini Coupé i ensenyar-me totes les drogues del món…

Estic exhaust.

Són les cinc i he d’anar a buscar el meu fill a l’escola: a la porta descobreixo que les mares fan pedra-paper-estisores per escollir quina d’elles se m’endurà a la sala de psico: tinc mala sort i em toca una barreja fallida de hippy-progre que només pensa amb el tantra, amb la llet de soja i amb en Gaspar Hernández.

De les set a les deu del vespre (mentre vaig a comprar i a fer una mica d’esport) conto que faig dotze polvos, em fan vint-i-dues fel.lacions i pronuncio seixanta-nou vegades t’estimo.

Arribo a casa mort. Els nens ja dormen i la meva dona llegeix el catàleg d’Ikea al llit, amb els ulls tancats.  

• Ella: “Fem l’amor?”

• Jo: “Estic una mica cansat, he treballat molt”

• Ella: “Bona nit. T’estimo”

• Jo: “Bona nit. Jo també”

Tweet

Sabeu què em va passar l’altre dia? Mentre m’entretenc contant amb veu alta fins a deu milions vuit-cents mil en francès, l’Elena llegeix “Eric Castel: partit de tornada” i els nens dormen, la porta del menjador sobre sola: és el tigre de peluig mida XL que els Reis d’Arenys van regalar a en Martí fa un parell d’anys!! Al.lucino veient que el tigre rugeix com un tigre de veritat, i tinc molta por. Se m’encara i, quan està a punt de tirar-se’m a sobre, apareix en Martí en pijama per la porta i, sense que li tremoli el pols, el liquida amb dos trets precisosguiópreciosos al cap. Per l’assessinatguiósalvació del pare, en Martí utilitza una escopeta de joguinaguióquincalla que vaig comprar-li a can Patuel un dia que plorava moltguiómassa i no sabia com calmar-lo. Però aquest no és el tema.

El tema és que no tenim casa i estem tristos. Surt fum del meu cap: que si haurem d’emigrar a Andorra i aprendre el portugués, que si podriem viure camuflats en un traster i fer hores extres revenent mocadors de paper usats, que si intentem tenir un altre fill perquè així serem família nombrosa i rebrem ajuts… Al final se m’encén la bombeta: per què renunciar a viure com uns maharajàs? La història és:

Zéro) Pensem en positiu, que ara es porta molt.

Un) Detectem una casa que ens agrada.

Deux) Demanem deu dies de prova perquè no sabem si és la casa dels nostres somnis.

Trois) Al cap dels deu dies marxem dient que no ens fa el pes.

Quatre) Triem una altre casa i repetim l’operació.

En temps de crisi, el sistema funcionarà, segur. Les finques i propietaris tenen por de no vendre i estan disposats a concedir un temps de prova. I més si la persona que els ho demana té panxeta, cotxe familiar i dos fills rossets. Elena/Pau/Martí/Xevi fem la llista de les trenta-sis cases que anirem a viure des d’ara i durant tot un any sencer. Estem il.lusionats:

Un) Casa amb jardi davanter i traser al passeig dels Anglesos de Caldes d’Estrac.

Deux) Loft de 200 metres quadrats al barri de l’Havana de Mataró amb pati a l’altura de menjador.

Trois) Casa blanca amb finestres grans en un penyasegat del Cap de Creus.

Quatre) Apartament amb parquet i cuina amb taula al mig, a la plaça del Sol de Gràcia

Cinq) Pis amb sostres alts i habitacions plenes de sants a la plaça Major de Vic.

Sis) Casa sense cortines al canal Herengracht d’Amsterdam, amb quatre bicicletes a la porta.

Sept) Casa de pedra al call jueu de Girona amb estanteries plenes de llibres fàcils.

Huit) Casa amb llar de foc a Josa de Cadí amb vistes al Pedra.

……..

Tweet

Sabeu què em va passar l’altra dia? Sona es telèfon de casa:

Telèfon: “Ring, ring, ring”

Jo: “Digui?”

Telèfon: “Hola Xevi”

Jo: “Hola, qui ets?”

Telèfon: “Sóc jo”

Jo: “No, no, no, no, no….”

Telèfon: “Xevi, hem de parlar”

Jo: “No cal…”

Em cau el telèfon de ses mans i xoca contra sa terra. No puc parar de bramar.

Telèfon: “Xeeeeeeeeeviiiiiii!!!!!!”

Jo: “no, no, no, no… “

La trucada que no volia ha arribat. Caïc desmaïat. N’Elena (sa meua muller) truca a en Bud Spencer perquè em desperti amb bufetades amb la mà plana.

Elena: “Senyor Bud Spencer?”

Bud Spencer: “Si, sóc jo. Qui demana?”

Elena: “Necessito sa seva ajuda!”

Bud Spencer: “Ara vinc”.

Clack, cataclack, clack, cataclack!!!!! Bud Spencer em retorna a la consciencia.

Bud Spencer: “Estàs bé, nanu?”

Jo: “Bud Spencer, que fas aquí. I en Benny Hill?

Bud Spencer: “No es diu Benny Hill, es diu Terence Hill, capullo!!!”

I em torna a pegar, però ara diferent, més suau: pleck, flitx, shuck!!!

Elena: “Què t’ha passat, qui ha trucat, per què estàs així?”.

Jo: “La sra. Moré (sa propietària des nostre pis). Ens fa fora de casa. Diu que els veïns s’han queixat perquè sa nostra Thermomix fa massa soroll”.

Elena: “Però si només la fem servir per fer brandada de bacallà un cop cada tres mesos!!!”

Jo: “Crec que és una excusa. La raó és que des de novembre que no paguem es lloguer, i n’està farta d’inquilinus com nosaltres”.

N’Elena no diu res, jo torno a bramar i en Bud Spencer se’n va.

Què farem? On anirem a viure? Haurem de tornar a casa als pares? Els pares d’Arenys de Munt o els de Mataró? I els nens, què en farem?

Sa crisi afecta sa familia Galceran-Ferran. No poden pagar es lloguer. Dilluns que ve, sa solució.

Tweet

A partir d’ara, les meves collonades a:

 http://www.arenyautes.cat/blog/721

 Xevi Galceran

Tweet

Ja ho puc dir ben alt: XEVI BLOC ha mort!!!!

Agraïments pòstums (per ordre alfabètic):

Albert Puig, Carles Belda, Diego Armando Maradona, Elena Ferran, Emmanuel Cuyàs, Fèlix Galceran jr, Gaspar Hernàndez, Jaume Marin, Javier Cercas, JD Salinger, Joan Majó, Joan Miquel Oliver, Joel Joan, Johan Cruyff, Lost in translation, Marcos Ordoñez, Martín (Hache), Mònica Terribas, Òscar de Cardedeu, Paul Auster, Pere Carles, Pilar López de Ayala, Quim Monzó, Ramon Besa, Rebeca Wild, Ricard Torquemada, Roland Ledo, Sergi Pàmies i Xavi Sarrià.

Tweet

Sabeu que em va passar l’altre dia? Dissabte, 8.30 a.m. i estic sol a casa. Tinc tot el dia per a mi. L’Elena se n’ha anat a Lleida a pronunciar la conferència “Com s’aconsegueix passar de viure a Arenys de Munt envoltada de tarongers, gallines i antenes parabòliques, a viure a Mataró entre nens, thermomixos i mobles d’Ikea que he de muntar jo i la Joana perquè el meu marit és un inútil”. En Martí participa a Sant Feliu de Guíxols en una taula rodona i dinar posterior sobre “Deixar de mamar la teta als dos anys i mig: pros i contres”. I en Pau ha marxat de cap de setmana a un càmping de l’Estartit amb els seus amics de P-5. Però aquest no és el tema.

Tinc dotze hores per endavant i em plantejo què fer. Com que estic fart de passar-me la setmana dient sí, sí, sí, d’acord, d’acord, d’acord, perfecte, perfecte, perfecte, quedem així, quedem així, quedem així… tinc ganes de dir no, no i no. Ganes d’anar a la contra, de fer el dimoni. I aquest és el tema: faré un cosa rara: experimentaré tot el contrari del que diu un dels 10 manaments de la llei de Déu. Si el manament diu que NO, jo faré que SI. Per escollir el manament, ho faig a sorts: “Quatre pedres hi ha al carrer, jo les sé contar molt bé, de color de xocolata, un, dos, tres i… quatre: collons, que m’ha tocat NO mataràs, vull dir que SÍ mataré. I aquest és el tema, collons, que he de matar algú!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Mira que seria fàcil passar-me el dissabte veient Barça TV, o construint la Torre del Oro amb palillos (palillu, gran paraula i millor persona). Doncs no, m’he de complicar la vida carregant-me algú. Però el joc és el joc, una promesa és una promesa, i ho he de fer. Si no compleixo el que dic, el meu fill s’enfada amb mi, i jo l’última cosa que vull a la vida és que el meu fill s’enfadi. I a qui em carrego? A la Nina, la Sílvia Cóppulo i en Daniel Sirera ja me’ls vaig carregar la setmana passada. A en Raphael ja se’l carregarà algú altre, això segur. En Tomàs Molina em cau fatal, però tant com per fotra-li un tret a la calba… Ja està, mataré algú NO famós, un homeless, un d’aquells que ningú no troba a faltar! Oé, oé, oé, oé, ja ho tinc! El ganivet del pa, una mica de valor, la sang freda suficient i…. cataclack!!!! Però quan arribo a la plaça Santa Anna em faig petit, petit, petit, i no tinc pebrots de fer-ho. Torno a casa amb el ganivet del pà però sense sang ni valor. A qui mataré? Com ho faré? Ho sabré fer? M’atreviré? Em tremolarà el pols?

(Les respostes a totes aquestes preguntes, dilluns que ve a: http://xevig.bloc.cat/)

Tweet

Sabeu que em va passar l’altre dia? Són les set i el ring ring ring del despertador em força a semi-obrir els ulls quan sóc feliç disfrutant d’un somni: la Sílvia Cóppulo, la Nina i en Daniel Sirera passeigen en barca per l’estany de Banyoles i comencen a enfonsar-se lentament fins que desapareixen. Oh, oh, quina llàaaaastima!! Però aquest no és el tema.

Em desperto i tinc unes ganes bojes d’orinar. Com mai. Em quedo relaxat després d’una estona davant del water (sóc dels que pixo dret i si puc embrutar la tapa, millor). Però de seguida me n’adono que tinc un problema: no han passat ni vint minuts que torno a tenir ganes de fer pipi. Descarrego novament, però la tranquil.litat em dura deu minuts. Em començo a menjar el coco: que si càncer, que si sida, que si “La vida sin mi”… Al vespre, i després d’haver orinat mil vegades, em miro El Temps de TV3. Surt en Tomàs Molina. I aquest és el tema: és en el moment que veig com en Molina s’equivoca per mil.lèsima vegada amb la previsió quan me n’adono que les ganes de buidar la bufeta desapareixen. Em costa entendre la relació Tomàs Molina/deixar de tenir ganes d’orinar, però minuts després poso el 3/24 i torna a sortir en Molina (ara gravat i, evidentment, tornant-se a equivocar), i em torna a passar el mateix. Vaig al metge del CAP i li explico el meu problema amb CAP esperança que m’entengui. Però em sorprèn i em diu que això és una malaltia que es diu tomasmolionosi i que cada vegada hi ha més casos. Em descriu els símptomes i coincideixen al cent per cent amb els que tinc. I em diu que l’única solució és que ompli la casa de fotografies i motius amb en Tomàs Molina com a protagonista. I si encara ho vull fer millor, m’aconsella que em vesteixi i em pentini (?¿) com aquest farsant de les isòbares. Penjo per tot el pis (pis d’habitatge, no de pipi) fotos d’en Molina, passo per can Jofre per comprar-me pantalons de camal estret i per la farmàcia de la iaia nedadora-mil.lionària de l’Havana per demanar un xampú que em faci caure els cabells.

Al cap de quinze dies vaig a veure al metge per dir-li que estic millor però que encara em veig obligat a anar al lavabo cada hora i mitja. “La sol.lució per pal.liar la malaltia al cent per cent és que vagis a viure aprop d’on ell treballa”. A la nit parlo amb l’Elena i li dic que ens convindria traslladar-nos a viure a Sant Joan d’Espí, prop de TV3. “Però què collons se’ns ha perdut a nosaltres a Sant Joan d’Espí?” Li detallo el problema i es queda esturada. Trobem una escola que ens fa el pes (i que a més a més els pares no han de pelar la fruita) i decidim marxar. El dia que dormim per primera vegada a la nova casa posem la tele al vespre i surt en Tomàs Molina. De sobte veig que, amb llàgrimes als ulls, el bruixot emboirat anuncia que avui és l’últim dia que surt per TV3 i que s’en va a la televisió pública de Cuba. Que pateix una depressió perquè sempre s’equivoca i que, si marxa a Cuba, segur que dient "para mañana sol, sol, sol, sol, sol…" no la cagarà i la seva autoestima pujarà. Em miro l’Elena i li pregunto: “Marxem a viure a Cuba?”

Tweet

Sabeu que em va passar l’altre dia? Vaig anar a la piscina. Objectiu: baixar cent grams per setmana, quatre cents grans per mes, quatre coma vuit quilos per any. Si continuo amb aquest ritme, calculo que, quan tingui cinquanta-cinc anys, pesaré tres quilos. Aleshores sí que seré ràpid jugant a futbol i em podré posar samarretes cenyides. Però aquest no és el tema.

Aparco la bicicleta i entro. La porta d’entrada és de vidre, amb pany de ferro. És una porta que pesa, que has de fer un esforç per obrir-la, però que també té una virtut: es tanca sola. Tu la deixes anar i ella, a poc a poc, torna al seu lloc d’origen. Mai queda tancada del tot, però quasi. I jo que agafo la porta i, just quan decideixo deixar-la anar, comença a entrar i sortir gent. Vinga gent. I més gent. I aquest és el tema: no sé ni com (ni quan) deixar la porta.
Jo, amb la porta a la mà. I tothom: “Gràcies, gràcies”. I jo: “De res, de res”. Entra en Vicenç Tarrés: “Què passa, Galzaran?” I jo: “Bé, anar fent!”. Entra en Roc Canals: “Xevi, com va?”. I jo: “A fer quatre piscines”. Tots tenen pressa, tots passen de llarg. Ningú no fa l’esforç d’agafar-me el relleu. Passen dos minuts, passa un quart d’hora, passen dues hores. No trobo el moment de deixar anar la porta. Tinc gana i set. Penso en trucar l’Elena al mòbil per explicar-li el motiu del meu retard. No porto el telèfon, quan vaig a la piscina sempre el deixo a casa. I no paren d’entrar i sortir avis grans amb bambes de jove, avis joves amb pantalons de targal, homes amb cara de nen, nens amb cara d’home, dones amb roba de nena, nenes amb mirades de dona. I més gent, i més gent. I ells: “Gràcies, gràcies”. I jo: “De res, de res”. Al cap de sis hores veig que hi ha menys moviment al vestíbul. Però no. Torna a venir gent, i més gent.

Fa nou dies i deu hores que sóc al mateix lloc, aguantant la porta de la piscina. Trobo a faltar en Pau i en Martí i el bacallà al pil pil de me mare. No sé res d’en Chigrinsky. Estic cansat. L’Elena m’ha portat l’ordinador perquè pugui escriure de tant en tant, una mica de menjar per mantenir-me, una ampolla d’aigua i dues samarretes de recanvi. I ells: “Gràcies, gràcies”. I jo:”De res, de res”.

Tweet

“Si es dedica un mínim d’energia

a la pura i simple reflexió,

es pot ser altre cosa que extremista?

Es pot evitar voler xafar-ho tot? “

Tweet